Quin futur té la transmissió de la cultura?

Soc de les persones que fa anys va decidir no comprar més llibres físics, per raons diverses. La que ho va motivar inicialment, no m’autoenganyaré, és que després de diversos trasllats de casa vaig tenir clar que com diu la dita «el saber no ocupa lloc» però, en canvi, pesa un colló (i és mentida que no ocupi espai). Crec que també vaig utilitzar, més o menys conscientment, l’excusa de «salvar arbres» raonament el qual, vista la situació actual, ben poc aporta a la desastrosa cojuntura climàtica. De la mateixa manera que la majoria de persones ja no tenim música en discs de vinil (encara conservo els 20-30 preferits de la meva adolescència-joventut tot i que no tinc on reproduir-los), música en cintes de casset o vídeos en VHS, també em vaig dedicar a comprar els llibres en format digital, intentant sempre fer-ho sense restriccions de DRM i en el format obert de fitxer EPUB. Però també fa uns temps que estic donant voltes i estic preocupat per un tema que ens afecta a escala global i que només anirà a pitjor si res no canvia: la privatització de la conservació i transmissió de les obres culturals.

M’explicaré: quan jo era petit, i evidentment des de l’inici dels temps, la majoria del traspàs cultural entre generacions es feia de forma verbal i escrita. Verbal quan, per exemple, els avis i besavis amb els quals gairebé tothom hi convivia, s’ocupaven d’explicar-te les seves experiències, el seu coneixement i, de rebot, el que els seus propis antecessors els hi havíen traspassat a ells. Amb les famílies mononuclears, sense avis o besavis convivint, això se n’ha anat en orris. De forma escrita, fos amb llibres, revistes, rètols, papirus, en un tros de fusta, pedra o a les parets d’una cova. Fossin propis, a l’escola o en una biblioteca, amb el tema de la digitalització això també s’esvaeix. (no entrarem ara a parlar del tema del negoci faraònic dels llibres de text, això donaria per a 100 articles).

Així doncs, amb la música en mans d’Spotify, Google Music, Apple i tots els altres actors digitals, les pel·licules i sèries en poder de Netflix, Amazon Prime, HBO, etc, i els llibres digitals, tot i que en menor grau per ara i tant, en poder de grans aglomerats editorials, autèntics caus de taurons, qui ens garanteix què arribarà a les generacions (si encara no ho hem petat tot) d’aquí 100-200 anys? Hi arribarà tot? només una part? res? només la part que interessi als poders de sempre, eliminant tota la informació que no els garanteixi mantenir i augmentar el seu negoci?

Evidentment, soc conscient de que ja hi hem passat per aquí a nivell històric, quan l’accés a la cultura era un privilegi absolut de les classes superiors i, especialment, del clergat. També tinc clar que en format físic també hi ha interessos que hi juguen i, per exemple, es publiquen o republiquen les obres que els poderosos volen. Però, en haver-ne còpies físiques, fer-les desaparèixer de la història és molt més complicat.

Portant la cosa a l’extrem més absurd, radical i improbable: imagineu-vos que demà deixem de disposar de corrent elèctric i que com a mínim durant uns anys no en tornem a tenir. A banda dels problemes reals de subsistència per a molta de la població mundial, a nivell del què comento en aquest article, tot desaparegut en un instant.